A l’actual context de crisis econòmica les entitats bancàries han endurit els requists per a l’accès al crèdit tant a particulars com a empreses, exigint l’otorgament de garanties addicionals, a més de la clàssica del dret d’hipoteca, per accedir a la financió d’un negoci o la reestructuració d’un deute. Així, figures jurídiques que, durant molts anys, tenien un ús limitat a la pràctica bancària, com l’afiançament, la penyora amb o sense desplaçament possesori o la cessió de drets de crèdit o de cobrament de lloguers en garantia del pagament d’un prèstec o crèdit son ara d’ús quotidià.
És en aquest marc en el que cal situar la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 3 de febrer de 2011, amb referència de recurs 937/2008. La qüestió controvertida gira al voltant de la consideració com a dret real d’anticresis del pacte inclòs en una escriptura de prèstec hipotecari pel qual s’acordava la cessió de les rendes d’un lloguer d’un inmoble només en el supòssit d’impagament d’uns venciments previstos al clausulat del prèstec. L’Administració Tributària de la Comunitat de Madrid va iniciar el corresponent procediment de verificació de dades i va emetre una liquidació complementària d’un import estratosfèric, en concepte de transmissions patrimonials oneroses pel concepte de constitució d’un dret real d’anticresis en entendre que l’esmentat pacte reunia els requisits per ésser considerat com a tal.
Després de les corresponents alegacions davant de l’Administració, s’impugna l’acte davant del TEAR de la Comunitat de Madrid, que dona la raó al contribuent, entenent que el pacte de cessió de les rendes d’un lloguer d’un inmoble en els termes adalt esmentats no constitueixen un dret real d’anticresis. La Comunitat de Madrid, no conforme amb la resolució emesa pel TEAR l’impugna, acabant la qüestió al Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Aquest, en una sentència modèlica, aborda l’estudi de dues qüestions; per una banda, la consideració del pacte de cessió de les rendes del lloguer d’un inmoble com a dret real d’anticresis i, per l’ altre, la subjecció d’aquest al gravamen de transmissions patrimonials oneroses.
En relació a la primera de les qüestions esmentades el Tribunal, en sis raonaments, desmunta la tesis de l´Administració Tributària de Madrid, apuntant que l’esmentat pacte no pot ésser considerat com un dret real d’anticresis, en primer lloc, perque el creditor no té la direcció económica de l’ inmoble; en segon lloc, perque el creditor no es fa càrrec de les càrregues i despeses que genera l’inmoble; en tercer lloc, perque el pacte no porta vinculat el dret a instar la venda de l’inmoble per satisfer el prèstec o crèdit garantit. En quart lloc, el pacte es limita a vincular les rendes del lloguer però no altres fruits de l’inmoble. En cinquè lloc, creditor i prestatari no van pactar que la cessió de rendes vinculés a tercers adquirents de l’inmoble, com a tots els drets reals. Per fi, en sisé lloc, el pacte no va ésser objecte d’ inscripció pel Registrador de la Propietat. En conseqüència, no trobant-nos davant d’un dret real d’anticresis, no procedeix la subjecció a la modalitat de transmissions patrimonials oneroses.
Pel que fa a la segona de les qüestions plantejades, això és, la subjecció de l’esmentat pacte al gravamen de transmissions patrimonials oneroses el Tribunal, en una consideració obiter dicta, doncs en entendre que no existeix dret real, per definició, no pot haver subjecció a l’impost, apunta que, en el cas que es considerés com a tal l’esmentat pacte, no tributaria, en cap cas, pel gravamen de transmissions patrimonials oneroses en ésser d’aplicació l’art 15 de la LITPOiAJD i la figura del » tractament unitari del prèstec» que aquest proclama. L´errada de l’Administració Tributària de la Comunitat de Madrid és, al nostre parer, patent, en subjectar l’esmentat pacte a la modalitat de transmissions patrimonials oneroses i no al gravamen d’actes jurídics documentats, al qual no li és d’aplicació la figura del «tractament unitari del prèstec» ja que, si bé, l’ esmentat pacte no té les notes d’ un dret real de garantia, el que és clar és que, si ha d’estar subjecte a alguna modalitat de l’impost és a la d’actes jurídics documentats per la naturalesa mercantil de l’ operació.
La història va tenir el seu final recentment, a la Sentència del Tribunal Suprem de 20 de desembre de 2012, recurs 1435/2011, en seu de casació. La sentència, davant de les qüestions plantejades per la Comunitat de Madrid, que van ser les mateixes que van ésser objecte de consideració pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid, això és, la consideració o no com a dret real d’anticresis de les cessió de les rendes de lloguer d’un inmoble, per una banda, i per l’ altra, subjecció a la modalitat de transmissions patrimonials oneroses del citat pacte, despatxa la qüestió sense estudiar la naturalessa jurídica de l’esmentada figura, apuntant que, en tot cas, si la liquidació impugnada ho ha estat en concepte de transmissions patrimonials oneroses, l’aplicació de l’ art 15 de la LITPOiAJD resulta evident, amb la corrresponent no subjecció de l’ hipotètic dret real d’ anticresis. Si la liquidació complementària hagués estat en concepte d’actes jurídics documentats, l’Alt Tribunal hauria d’ haver entrat a considerar la naturalessa jurídica de dret real de la clàusula de cessió de rendes de lloguer o, almenys, la seva vocació per ésser inscribible al Registre de la Propietat.
En qualsevol cas, la qüestió segueix oberta a la Comunitat de Madrid, on les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 17 de juny de 2011, recurs 411/2009 i de 17 de novembre del mateix any, recurs 410/2009, tracten del mateix tema, amb un resultat favorable al contribuent.
STSJM de 3 de Febrer de 201… by Tottributs on Scribd